domingo, 26 de febrero de 2012

On s'acaba el món

Pujem al cotxe que fins al cap de 4 dies no tornarà a ser del color negre original i agafem la 93 Icefiels Parkway, l'autopista que atravessa les Rockies Mountains amotllant-se al relleu de la seva ample vall.
Jo, afortunadament, asseguda al seient del darrere observo per la finestra com un d'aquests mussols nòrdics el meu voltant. Observo i penso, penso molt perquè les muntanyes, a vegades, no són simples muntanyes. Són forats negres de l'espai perduts en mig de la Terra. Forats de color blanc, potser verd alpí que t'atrapen i absorveixen i enduen a un altre lloc, a un altre temps. S'alcen imponents i desperten en mi una fam devoradora de natura, de realitat de fulles, vent i gel. Però l'únic que puc fer és mirar-me-les, menjar-les pels ulls i estar en silenci respectant-les. I respectant la seva grandesa acabo respectant-me a mi mateixa i la meva natura petita i mòbil. 
Llavors després d'un silenci ple d'emocions parem el cotxe. Poso els peus a terra un cop posades totes les capes de roba corresponents, i els somriures es dibuixen a les nostres cares incrèdules: Columbia Icefield. El vent ho fa tot una mica difícil, però ens hi acostem. Davant nostre puc veure un glaciar envoltat per parets de gel blau. Els núvols i la boira emboliquen l'escena de tal manera que el bateig del cor em fa entendre que l'energia d'aquest lloc és única, que això és més del que veig, escolto o sento. 
Això és una porta d'escapada. 
Aquí és on s'acaba el món. 

miércoles, 1 de febrero de 2012

Si cantara el gallo rojo, otro gallo cantaría

Terrible, horrible. No tengo palabras.

Estos dias son tristes.
Las nubes parecen llorar nieva para taparlo, pero ya no hay nada que hacer.
La democracia esta poniendo al banquillo a la justicia. Y yo no lo entiendo o no me da la gana querer entender que se quiere seguir sin haber curado las heridas, sin haber llorado en público, sin haber cantado "sana, sana; si no cura hoy, curará mañana".


Desmemoria histórica. Alzheimer social.