De cop, quan estava a la cruïlla entre casa meva i la universitat per sisena vegada avui, esperant a que acabés de parpellejar la fletxa verda; convençuda de que un segon i mig després el semàfor és posaria en verd (o home blanc blanc) i jo podria fer un petit saltet per creuar l’ampla carretera, m’ha vingut al cap. En el mateix instant que organitzava mentalment que, després d’haver entrat a un apartament amb una clau daurada, fet alguna broma en anglès i apuntat alguna nova paraula al full de la porta d’una nevera molt ample, hauria de dir a la Carla (la meva companya de pis d’Alemanya) que m’havia trobat a la Laura (d’Itàlia) i la Manuela (també d’Alemanya... n’hi ha uns quants) i havíem quedat per anar al Hockey match a les 6.15PM (perquè aquí és PM); en aquell precís instant ho he vist clar com el cel d’aquesta setmana: m’adapto al que tinc i al que no tinc, i al que veig i el que no veig, i el que ric i al que no ric, i al que toco i al que no puc tocar.
Aquesta idea se m’ha repetit quan, havent sortit de l’estadi i recuperat l’escalfor corporal (collons! Quin fred que fa dins un estadi de hoquei de gel!), em trobava al carrer amb una riuadeta de gent i escoltant en Pooyan (d’Iran) cantant-me opera en italià.
És curiós... molt curiós com una estranya ciutat, una estranya gent, una estranya llengua, de cop es converteix en la cosa més normal del teu dia a dia.
Sóc un animal, com els que surten als vídeos de les classes de Animal Behavior. Igualet. I podrien fer molts estudis sobre mi, però potser el més interessant és el que pugui fer jo, tota sola, però acompanyada des de la distància de vosaltres.
[Kamloops 2 - Kelowna 3 ]
No hay comentarios:
Publicar un comentario