Trosset de vida de la meva vida per endur-me a una nova vida

L'Ana m'ha regalat unes arrecades que són flors d'un prat i com botons per portar a tot arreu.
I no només això.
També m'ha regalat tot d'instants compartits en forma de targetes de la mida de la butxaca que tinc a rebossar.
I no només això.
L'Ana ha estat, encara és i serà la meva maestra. I sí, en castellà perquè en català em sona a escola bressol i maestra parla d'ofici de viure, de picar pedra, de retallar cuir, de polir fusta d'olivera, d'apretar el cul o de treballar amb una materia molt més etèria: una mateixa.
Però tampoc ha estat només això, les dues ho sabem i amb això ja em val.

Fa uns dies vam fer un curs per tancar l'any composant i jugant a què podem arribar a sentir simplement a partir del moviment i jo portava aquest escrit:

La función del arte/1

Diego no conocía la mar. El padre, Santiago Kovadloff, lo llevó a descubrirla.

Viajaron al sur.

Ella, la mar, estaba más allá de los altos médanos, esperando.

Cuando el niño y su padre alcanzaron por fin aquellas cumbres de arena, después de mucho caminar, la mar estalló ante sus ojos. Y fue tanta la inmensidad de la mar, y tanto su fulgor que el niño se quedó mudo de hermosura.

Y cuando por fin consiguió hablar, temblando, tartamudeando, pidió a su padre:

-¡Ayudame a mirar!

[Eduardo Galeano, El libro de los abrazos]

I ara ja sé perquè el vaig escollir... Gràcies per ajudar-me a mirar.