Jo, afortunadament, asseguda al seient del darrere observo per la finestra com un d'aquests mussols nòrdics el meu voltant. Observo i penso, penso molt perquè les muntanyes, a vegades, no són simples muntanyes. Són forats negres de l'espai perduts en mig de la Terra. Forats de color blanc, potser verd alpí que t'atrapen i absorveixen i enduen a un altre lloc, a un altre temps. S'alcen imponents i desperten en mi una fam devoradora de natura, de realitat de fulles, vent i gel. Però l'únic que puc fer és mirar-me-les, menjar-les pels ulls i estar en silenci respectant-les. I respectant la seva grandesa acabo respectant-me a mi mateixa i la meva natura petita i mòbil.
Llavors després d'un silenci ple d'emocions parem el cotxe. Poso els peus a terra un cop posades totes les capes de roba corresponents, i els somriures es dibuixen a les nostres cares incrèdules: Columbia Icefield. El vent ho fa tot una mica difícil, però ens hi acostem. Davant nostre puc veure un glaciar envoltat per parets de gel blau. Els núvols i la boira emboliquen l'escena de tal manera que el bateig del cor em fa entendre que l'energia d'aquest lloc és única, que això és més del que veig, escolto o sento.
Això és una porta d'escapada.
Aquí és on s'acaba el món.
guaaau! Quina passada!
ResponderEliminar