domingo, 24 de julio de 2011

Trosset de vida de la meva vida per endur-me a una nova vida

L'Ana m'ha regalat unes arrecades que són flors d'un prat i com botons per portar a tot arreu.
I no només això.
També m'ha regalat tot d'instants compartits en forma de targetes de la mida de la butxaca que tinc a rebossar.
I no només això.
L'Ana ha estat, encara és i serà la meva maestra. I sí, en castellà perquè en català em sona a escola bressol i maestra parla d'ofici de viure, de picar pedra, de retallar cuir, de polir fusta d'olivera, d'apretar el cul o de treballar amb una materia molt més etèria: una mateixa.
Però tampoc ha estat només això, les dues ho sabem i amb això ja em val.

Fa uns dies vam fer un curs per tancar l'any composant i jugant a què podem arribar a sentir simplement a partir del moviment i jo portava aquest escrit:

La función del arte/1
Diego no conocía la mar. El padre, Santiago Kovadloff, lo llevó a descubrirla.
Viajaron al sur.
Ella, la mar, estaba más allá de los altos médanos, esperando.
Cuando el niño y su padre alcanzaron por fin aquellas cumbres de arena, después de mucho caminar, la mar estalló ante sus ojos. Y fue tanta la inmensidad de la mar, y tanto su fulgor que el niño se quedó mudo de hermosura.
Y cuando por fin consiguió hablar, temblando, tartamudeando, pidió a su padre:
-¡Ayudame a mirar!

[Eduardo Galeano, El libro de los abrazos]

I ara ja sé perquè el vaig escollir... Gràcies per ajudar-me a mirar.

martes, 19 de julio de 2011

Fent equipatge

D'aquell que pesa a la balança de facturació,
d'aquell que pesa a cada part de mi.

I tallant una mica tantes arrels que m'han crescut.

jueves, 19 de mayo de 2011

La senyora Raimunda té cent anys

La senyora Raimunda va en cadira de rodes perquè fa unes setmanes va caure. Això, però, no l'ha impedida volar aquesta tarda a una festa de diumenge.
Ella duu una faldilla blau marí, una brusa rosa i una cara de pagesa-pagesa; pagesa guapa - això li diuen-. Sempre ha estat una gran balladora, d'aquelles que sent la música i les cames van darrere. I, doncs, coneix a un noi guapo; guapo, seriós i educat - que l'educació és el més gran que tenen les dones, els homes i tothom, que, si demanes qualsevol cosa amb educació, no hi posen pegues-. I es posen a ballar, perquè, ell també, és un gran ballador. I ell li pregunta: "Senyoreta, que és d'aquí?". "Sí, senyor." ella respon. I ara ella pregunta: "I és de Roda de Ter vostè?"."No, senyoreta, jo sóc de Manlleu." - i ja se sap que els nois de Manlleu van a ballar amb les noies de Roda i els nois de Roda van a ballar amb les noies de Manlleu. Que Roda i Manlleu són una mateixa cosa i tothom és bona persona-. I segueixen ballant i, de cop ella nota com una cosa que li rasca a l'entrecuix -però no pensin malament-. I a cada giravolta ella nota aquella cosa com rasca al seu entrecuix. I ella, que és molt modesta, li diu: "No em trobo massa bé. No li importaria si vaig a seure?". Però, al cap d'una estona, com que ella és tan bona balladora, ell la troba a faltar i la va a buscar per ballar. I vinga a notar aquella cosa que rasca. I quan s'acaba el ball, cadascú cap a casa seva. "Passi-ho bé.", "Passi-ho bé.", "Passi-ho bé.". I el diumenge vinent, que ell ja s'ha assabentat que a ella no li ha fet molt gràcia aquella cosa que rascava l'entrecuix, ell se li acosta i li diu: "Senyoreta, jo la respecto molt, però això que ha dit de mi m'ha ofès.". I ella fa: "No sé de que em parla.". "Ara li ensenyaré el que vostè va notar l'altre dia." I li treu una clau d'aquelles d'abans; llarga, forjada. Que l'havia dut a la butxaca dels pantalons, enlloc de a l'americana com li havien dit. Que no hi havia pensat.

I jo, que si algun noi em treu a ballar, li preguntaré on duu les claus.

domingo, 10 de abril de 2011

Ojos Verdes...

Apoyá en el quicio de la mancebía,
miraba encenderse la noche de Mayo.
Pasaban los hombres
y yo sonreía,
hasta que en mi puerta paraste el caballo.
Serrana me das candela
y yo te dije gaché.
Ay ven
y tómame mis labios
y yo fuego te daré.
Dejaste el caballo
y lumbre te dí
y fueron dos verdes luceros de Mayo tus ojos pa' mí.

Ojos verdes,
verdes como,
la albahaca.
Verdes como el trigo verde
y el verde, verde limón
Ojos verdes, verdes
con brillo de faca
que se han clavaito en mi corazón
Pa mí ya no hay soles,
lucero, ni luna,
No hay más que unos ojos que mi vida son.
Ojos verdes, verdes como
la albahaca.
Verdes como el trigo verde
y el verde, verde limón.

Vimos desde el cuarto despertar el día,
y sonar el alba en la torre la vela.
Dejaste mi brazo cuando amanecía
y en mi boca un gusto a menta y canela.
Serrana para un vestido yo te quiero regalar.
Yo te dije está cumplio,
no me tienes que dar ná.
Subiste al caballo
te fuiste de mí,
y nunca otra noche
mas bella de Mayo han vuelto a vivir.

miércoles, 16 de marzo de 2011

El sonido se pega.


El sonido se pega.
Se pega en la ropa,
se pega en las cortinas,
se pega en la madera de la silla
dónde cuelga una camisa,
dónde cuelga un bicho raro.
Queda prisionero entre tu espalda y mi mano.
Se debilita; se debilita al travesar tu vello desde la cabeza hasta la uña del dedo pequeño.