Avui que comença a fer una mica de fred...

recordo la calor...

Tot torna a començar [Mishima] ...i Tot Encaixa

Quan d'un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent,
i els teus pulmons s'inflin com veles,
i el sol t'escupi raigs al front.

Quan els pit-rojos i les caderneres,
els gaigs, les garces i els mussols
refilin a l'uníson una melodia
que tens al cor, potser comencis
a sospitar.

(I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fè)

Quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria,
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
d'aquesta espelma ja no en direm llum.

Quan de la fosca nit salvatge
l'udol dels llops, convocant la lluna,
recorri en calfreds els petits cossos
dels vostres fills, és que tot
torna a començar.

O potser tu mai has tingut un amic imaginari.
O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda.
O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.

Avui ho he pensat.

De cop, quan estava a la cruïlla entre casa meva i la universitat per sisena vegada avui, esperant a que acabés de parpellejar la fletxa verda; convençuda de que un segon i mig després el semàfor és posaria en verd (o home blanc blanc) i jo podria fer un petit saltet per creuar l’ampla carretera, m’ha vingut al cap. En el mateix instant que organitzava mentalment que, després d’haver entrat a un apartament amb una clau daurada, fet alguna broma en anglès i apuntat alguna nova paraula al full de la porta d’una nevera molt ample, hauria de dir a la Carla (la meva companya de pis d’Alemanya) que m’havia trobat a la Laura (d’Itàlia) i la Manuela (també d’Alemanya... n’hi ha uns quants) i havíem quedat per anar al Hockey match a les 6.15PM (perquè aquí és PM); en aquell precís instant ho he vist clar com el cel d’aquesta setmana: m’adapto al que tinc i al que no tinc, i al que veig i el que no veig, i el que ric i al que no ric, i al que toco i al que no puc tocar.

Aquesta idea se m’ha repetit quan, havent sortit de l’estadi i recuperat l’escalfor corporal (collons! Quin fred que fa dins un estadi de hoquei de gel!), em trobava al carrer amb una riuadeta de gent i escoltant en Pooyan (d’Iran) cantant-me opera en italià.

És curiós... molt curiós com una estranya ciutat, una estranya gent, una estranya llengua, de cop es converteix en la cosa més normal del teu dia a dia.

Sóc un animal, com els que surten als vídeos de les classes de Animal Behavior. Igualet. I podrien fer molts estudis sobre mi, però potser el més interessant és el que pugui fer jo, tota sola, però acompanyada des de la distància de vosaltres.

[Kamloops 2 - Kelowna 3 ]

Les finestres del cotxe diuen que estic a la Taigà... a la Tundra

 

 

 



Solution to the enigma?

Había tenido nubes. De esas negras y espantosas, que sólo traen más nubes negras y espantosas.
Aunque eso sólo pasaba cuando vivía largas temporadas (o cortas pero intensas) de invierno. A veces coincidían con la estación. A veces no.

Ahora se llenaba de olores de primavera y tierra mojada y de luz de verano y ruido de cigarras. También estaba llena de pájaros con largas plumas que no eran plumas, sino plantas de su tierra, el Mediterráneo. Albahaca, por supuesto. Romero, tomillo y algarrobo era lo más típico. También hinojo marino machacado con cariño por las puntas de unos dedos un poco huesudos, un poco pequeños. Y si venían del este, hojas de parra colgaban de sus alas.
Alguna vez se veía volar alto, muy alto, una de esas aves grandes. Águilas. Halcones. De las que sobrevuelan tierras inmensas e interminables. Aún no sabía que llevaban sus alas, pero parecían tener forma de hojas de arce...

That is all what she has on her mind. No more, no less.

Trosset de vida de la meva vida per endur-me a una nova vida

L'Ana m'ha regalat unes arrecades que són flors d'un prat i com botons per portar a tot arreu.
I no només això.
També m'ha regalat tot d'instants compartits en forma de targetes de la mida de la butxaca que tinc a rebossar.
I no només això.
L'Ana ha estat, encara és i serà la meva maestra. I sí, en castellà perquè en català em sona a escola bressol i maestra parla d'ofici de viure, de picar pedra, de retallar cuir, de polir fusta d'olivera, d'apretar el cul o de treballar amb una materia molt més etèria: una mateixa.
Però tampoc ha estat només això, les dues ho sabem i amb això ja em val.

Fa uns dies vam fer un curs per tancar l'any composant i jugant a què podem arribar a sentir simplement a partir del moviment i jo portava aquest escrit:

La función del arte/1

Diego no conocía la mar. El padre, Santiago Kovadloff, lo llevó a descubrirla.

Viajaron al sur.

Ella, la mar, estaba más allá de los altos médanos, esperando.

Cuando el niño y su padre alcanzaron por fin aquellas cumbres de arena, después de mucho caminar, la mar estalló ante sus ojos. Y fue tanta la inmensidad de la mar, y tanto su fulgor que el niño se quedó mudo de hermosura.

Y cuando por fin consiguió hablar, temblando, tartamudeando, pidió a su padre:

-¡Ayudame a mirar!

[Eduardo Galeano, El libro de los abrazos]

I ara ja sé perquè el vaig escollir... Gràcies per ajudar-me a mirar.

Fent equipatge

D'aquell que pesa a la balança de facturació,
d'aquell que pesa a cada part de mi.

I tallant una mica tantes arrels que m'han crescut.